marialuisa samaranch, ruth valencia, neus moscada i amàlia ramoneda
van parlar sobre ulleres magnètiques, graduacions, tipografia, humor,
miopies, cistelles, potes de gallines, el nom de la rosa, pilotes, pucca,
lentilles, taronges, «malalties», petits problemes i grans solucions.
aquestes van ser les paraules de presentació de l'amàlia ramoneda:
«Quan
la Neus em va demanar si li podia presentar el llibre que teniu a les mans, em
va dir que ho havia de fer jo perquè mirava amb unes ulleres màgiques, i la
veritat és que sí que ho són de màgiques, però aquestes i totes les que tenen
la mateixa graduació!
I
com estic aquí en qualitat de quatreulls, dos dels quals m’ajuden a viure
millor, i com estem ja entre amics, i he tingut ocasió de presentar altres
llibres de la Neus Moscada i editats per la Maria Lluïsa, tot i que és la
primera vegada que tinc a mans un llibre il·lustrat per la Ruth Valencia; no us
parlaré de totes les coses bones que té l’edició, que ja són marca de la casa,
i si no mireu els taulells de la llibreria, ni us enumeraré els diferents
aspectes que fan d’aquest llibre un àlbum, la Neus i la Ruth ja ens explicaran
com ho han fet per confegir aquesta narració.
Jo us
vull explicar perquè m’ha agradat aquest llibre petit, que algú podria dir de
butxaca però que considero un gran àlbum i gens poca cosa. És un llibre que ens
parla de coses que ens importen, de sentiments, d’actituds i d’acceptacions; de
fer front a entrebancs que ens poden fer una mica infeliços distorsionant
la imatge que tenim de nosaltres mateixos i fent-nos més vulnerables davant
dels altres; que ens exigeixen fer un salt endavant per superar-ho, un salt per
créixer.
No
és només un llibre per regalar a qui ha de portar ulleres, que també! I de ben segur el Col·legi
d’Oftalmòlegs hauria d’afavorir la seva distribució. És un conte que permet
posar-nos a la pell de l’altre i assistir al procés màgic i quotidià de
no veure-hi a veure. Del «Ai ai ai, que he de portar ulleres» a «Mira que bé que ho faig ara!», tota
una transformació.
És
una narració que, amb el meu afany bibliotecari de posar les coses per
grups seguin criteris d’afinitat per fer itineraris o constel·lacions lectores,
i ajudar a trobar el llibre que més li agradarà al lector que tenim al davant, el
posaria al costat d’altres que la seva lectura ens convida a pensar i explorar
allò que ens passa. Com tots els llibres de la Neus Moscada: Soledades,
Calma, calma, Dues rodones idèntiques?
Són contes que ens faciliten l’empatia amb allò que li
passa a l’altre i també ens expliquen les nostres emocions de manera que és més
fàcil parlar-ne.
Tots
ells tenen altres trets comuns, un d’aquests és, i ho he vist amb aquestes
ulleres, la manera que té de narrar: un diàleg, en molts casos interior,
que parteix de l’esglai i busca el sentit positiu d’allò que d’entrada no
ens agrada, per tal que el personatge es trobi més a gust, però tampoc sense
passar-se, és a dir: A mi no m’agrada portar ulleres, però si me les poso
tindré més possibilitats d’encertar la cistella. Ara bé, no pel fet de portar
ulleres seré un crac de la cistella si no practico molt..., intervindran més
factors... És a dir, hi ha un plus que és la sinceritat i l’honradesa que
ens diu que les coses no són tan fàcils.
Les
meves ulleres màgiques m’han fet adonar del sentit polisèmic de les
paraules i del diàleg text-imatge que ja des de la coberta es fa evident:
Un títol sintètic: VEUS? (com el del primer llibre de la mateixa
sèrie: Ferros) que significa: Ho veus, com no hi veus?
I tenim a una nena cara rodona, amb els seus monyets i dues creus en el lloc
dels ulls, signe de no veure-hi ni gota. Si no hi hagués aquest codi, el títol
podria significar una altra cosa.
Amb les meves ulleres màgiques he vist el treball de la
Neus, buscant la precisió de les paraules per fer un diàleg sintètic en el que
elements com la tipografia, el cos de la lletra, o la negreta, aporten la
informació que no cal dir en paraules.
Amb les meves ulleres màgiques he vist com el taronja
optimista i vital ho inunda tot, tant si s’utilitza com a color o com a suport.
He vist la força del traç negre perfilant el dibuix i contrastant per poder
delimitar bé els contorns, he vist l’esforç de la Ruth per dissenyar les
ulleres més modernes, actualitzant també les de la gran mestre d’ulleres
Montserrat Ginesta, i que Also voldria per el seu estimat Guillem de Baskerville.
I ara ja deixo de dir el que he vist amb les meves ulleres
màgiques i us passo la paraula per què digueu el què hi veieu vosaltres».
No hay comentarios:
Publicar un comentario